Un article recent del filòsof Joan Burdeus a la revista digital Núvol ens presenta les “quatre habilitats que hem d’educar per sobreviure al segle XXI”. El filòsof fa referència a un debat important, i molt viu en els darrers temps, sobre l’equipatge intel·lectual necessari per lluitar contra el risc de manipulació del nostre cervell, ès a dir, el perill que tenim avui de caure en la trampa de les notícies falses (fake news), la necessitat imperiosa d’evitar el control de les nostres dades personals, gustos i desitjos, per part de les grans corporacions, i el risc d’una vida aparentment tranquil·la en la qual compartim informacions i idees només amb la gent que pensa com nosaltres, en una espècie de bombolla feliç i alienant. Aquest equipatge intel·lectual de resistència per evitar tots aquests mals és el que en el món anglosaxó s’ha definit com el de les quatre ces: comunicació, col·laboració, creativitat i “critical thinking” (pensament crític).
La idea sembla bona. En primer lloc hauríem d’aprendre a posar límits al tipus de comunicació que practiquen en la nostra vida quotidiana, i lluitar contra la hiperconectivitat, que mata la nostra concentració i serenitat, un problema especialment seriós pels nostres fills i filles adolescents. A més, com que els conflictes polítics, socials i morals que hem d’enfrontar en el nostre present són molt complexos, hem d’aprendre a conrear un nova intel·ligència col·laborativa, a treballar en equip, i a sumar entre tots per treure’n el millor fruit. El genis aïllats i irrepetibles sembla que ja no tornaran. Malgrat això, al mateix temps, hem de mirar de preservar i estimular el nostre talent creatiu. En un món ple de dades, especialistes per a tot, volums aclaparadors d’informació de fàcil accés, cada cop es valoraran més les persones que siguin capaces de connectar totes aquestes coses per a fer-ne alguna de nova, original i creativa, que sigui capaç d’aportar algun plus en relació al poder de la informàtica, de la intel·ligència artificial i dels robots que ens venen. Finalment, hem de pensar críticament; és a dir, hem de desconfiar d’entrada de les informacions que ens arriben dels mitjans de comunicació, però també prendre un certa distància respecte als llibres de texts, als discursos dels experts o dels professors a classe. Tothom té les seves limitacions a l’hora de comprendre el món i comunicar-lo als altres, de manera que ens hem d’equipar amb anticossos intel·lectuals per lluitar contra la manipulació del nostre cervell i de la nostra personalitat.
Per molt que hi vulguem teoritzar, és tracta sense dubte d’un repte majúscul. Molts pares i mares se senten orgullosos dels seus fill perquè aprenen molts idiomes, molta informàtica, i d’altres habilitats instrumentals que els han de servir en el seu futur laboral per convertir-los en bons professionals, adaptables a les necessitats de les empreses. Des d’una perspectiva pragmàtica i davant del món laboral que vivim, segurament tenen raó. No obstant això, aquest tipus d’educació corre el risc de descuidar algunes de les quatre ces, sobretot el pensament crític i la creativitat; és a dir, d’oblidar que molt sovint el coneixement aparentment inútil, sense una aplicació immediata clara, pot tenis “utilitats” inesperades, i ens pot dotar d’eines poderoses en el camí de la nostra llibertat i dignitat individual. És si més no sorprenent que, per exemple, el pensador italià Antonio Gramsci (1891-1937), gran defensor de la classe obrera a principis del segle XX, defensés una educació teòrica, abstracta, artística i no “aplicada” per a les classes més baixes de la societat, com a estratègia per alliberar-les de la seva posició marginal i subalterna, que els portava inevitablement a convertir-se en engranatges deshumanitzats a les fàbriques o carn de canó a les guerres.
Els pares i mares també solen recelar de l’ensenyament memorístic, de les classes i els manuals plens de dades, que cal recordar de manera mecànica per aprovar exàmens i superar plans d’estudis, sobretot quan veuen aquelles “empollades” dels nostres fills i filles el darrer dia, de pressa i corrents, d’un seguit de noms i dades que ràpidament s’obliden. Segurament tenen part de raó, però potser aquest és un bon moment per recordar una de les frases famoses de l’historiador de les idees, José María Valverde (1926-1996), que repetia amb convicció a les seves classes: “Sólo se conoce lo que se recuerda”, en un intent de salvar la dignitat de la nostra memòria, i de totes les petites peces d’informació que tenim sempre al cap i que són clau per a constituir l’art de pensar de manera creativa i crítica. De fet, no podem pensar sobre el no res, necessitem coses concretes, combinades de manera original i intransferible, si no volem que una màquina pensi per nosaltres en un futur no gaire llunyà.
Ja veieu que el repte és enorme, però ens hi juguem la llibertat de les properes generacions. Potser una bona manera que llançar un crit d’alarma davant la necessitat urgent de reforçar el pensament crític, seria adaptar la famosa frase atribuïda al filòsof Réné Descartes (1596-1650): “Penso, per tant existeixo”, i convertir-la en el segle XXI en: “Penso críticament, per tant existeixo”.
Sense equipar-nos de noves eines educatives i culturals de pensament crític, se’ns menjaran els robots, els governs, els mitjans, les escoles i les grans corporacions.
Bon diumenge!
AMPA Comunicació
ASSOCIACIÓ DE FAMÍLIES DE L'INSTITUT JAUME BALMES