Un estudi presentat recentment per la Fundació Jaume Bofill ens alerta de l’important índex d’abandonament en l’ensenyament postobligatori que tenim a Catalunya: un 17,1%, mentre que la mitjana europea es troba en el 10,6%. Com a possible remei a aquest fet, sense dubte preocupant, l’informe proposa una flexibilització de la vida “disciplinària” dels nostres nois i noies. Demana construir nous ponts, nous camins i itineraris que permetin saltar de les diferents branques de la formació professional al batxillerat i viceversa, i dissenyar un batxillerat amb més optativitat. L’estudi reclama també un seguiment més personalitzat de cada estudiant, amb una millor orientació de cara al seu futur universitari i professional, i sobretot, una sensibilitat especial cap als sectors socialment més vulnerables, amb riscos més alts d’abandonament (que avui superen el 30%). Tot això sense oblidar la necessitat de formar millor al professorat, i fer-lo més adaptable als nous itineraris.
Es tracta sense dubte d’un repte titànic sobre l’adaptació dels joves als temps moderns. En primer lloc, tenim sobre la taula de nou el vell dilema sobre les matèries o “disciplines” suposadament imprescindibles per a la nostra formació, fonamentalment les llengües i les matemàtiques. Aquestes assignatures s’ocupen de peces bàsiques de la nostra intel·ligència, davant les qüestions suposadament complementàries o optatives, que tenen a veure més en les nostres inclinacions cap a les ciències naturals, les ciències socials, les humanitats o les arts. Ningú nega la necessitat de proporcionar als estudiants les peces bàsiques, però una altra qüestió és amb quina intensitat, amb quin pes dins del currículum educatiu i amb quines eines didàctiques.
En el cas del batxillerat se sol denunciar sovint l’aridesa d’aquestes matèries bàsiques, que sovint provoquen l’avorriment i la desmotivació dels estudiants menys entusiastes de l’estudi tradicional a base d’hores d’exposició magistral, exercicis repetitius, i temaris rígids. Com alternativa se sol presentar la pedagogia basada en grans projectes transversals com la solució a les “presons” disciplinàries de les llengües i les matemàtiques, o la necessitat de connectar els temaris amb la realitat material i quotidiana de la societat, i bastir així ponts nous amb la formació professional, tot seguint en certa mesura l’esperit de l’informe de la Bofill.
La tensió entre aquests dos extrems sembla però inevitable. Els defensors de les disciplines tradicionals ens diran, no sense raó, que sense posar les peces bàsiques del llenguatge, la lectura i l’escriptura, i l’abstracció matemàtica, la nostra intel·ligència no funciona. Els defensors de bastir nous ponts ens diran però que sense estimular la diversitat de la nostra intel·ligència, la formació de l’individu sempre estarà limitada, i que, a més, correm el risc de provocar la desmotivació (i possible abandonament) de les noves generacions. En un món ple d’enginys digitals de gran sofisticació, d’intel·ligència artificial, i de problemes complexos, potser no n’hi ha prou amb les tradicionals disciplines acadèmiques. Fins i tot en el món de les ciències naturals i l’enginyeria, les assignatures de física, química, biologia, etc. s’han quedat probablement antiquades davant d’aquests nous reptes i ja no “disciplinen” bé ni als seus. Fins i tot els professors necessiten un reciclatge urgent, ja que la manera com els van “disciplinar” a la universitat ja no encaixa amb les preguntes i els objectius del present dels seus alumnes.
Sembla per tant lògic que faci falta construir nous ponts, flexibles, potser a mig camí entre els extrems, com els ponts penjats que s’obren i es tanquen en funció de l’arribada de determinats vaixells, o rotondes obertes, que permeten situar els joves en direccions canviants i oposades amb poc temps de maniobra. Potser es tractaria d’eliminar totes les assignatures i disciplines tradicionals i convertir-les en uns nous “blocs” o ponts, i preparar així una oferta àmplia de “contenidors” que siguin fàcilment bescanviables, de les ciències a les lletres, de les arts a les pràctiques professionals, i que puguin viatjar d’un lloc a l’altre sense gaire impediments ni burocràtics ni didàctics.
El problema però és qui construeix els ponts, les peces i els contenidors, i al final, un cop posats tots junts, quina imatge global del coneixement i del món actual proporcionem a les noves generacions. I mentrestant, mentre juguem amb les peces d’aquesta nova arquitectura, hem de mirar d’entretenir (en el millor sentit de la paraula) els nois i noies, i despertar la seva curiositat i passió per saber, per aprendre, per pensar, amb la mateixa il·lusió que sentien de petits quan combinaven les peces de les seves joguines sense un guió preestablert.
Sembla tot molt difícil, però ens hi hem de posar
Bon diumenge!
AMPA Comunicació
ASSOCIACIÓ DE FAMÍLIES DE L'INSTITUT JAUME BALMES