Els carrers i els edificis de les ciutats ens parlen de moltes més coses de les que aparentment podem pensar a primera vista. Segurament heu baixat moltes vegades pel carrer Pau Claris cap el nostre Institut fins a la cantonada amb el carrer Consell de Cent. L’Institut Jaume Balmes, centre educatiu històric de Barcelona, i que porta el nom d’un insigne pensador catòlic i conservador, ocupa una discreta cantonada, amb una façana que segurament no rebria pas un premi d’arquitectura. A l’entrada, un antic bust de Balmes, més o menys camuflat, es combina amb noves vitrines que exhibeixen instruments científics antics i que mostren la solera de la institució i les seves arrels profundes en els projectes educatius del segle XIX. Un cop superada l’entrada, els patis estan confinats enmig de parets molts altes, amb reminiscències penitenciàries.
El visitant ocasional se sorprèn en veure la modèstia dels espais docents i de lleure de l’institut públic, sobretot quan surt de nou al carrer, es passeja Pau Claris amunt, i arriba a la cantonada amb Aragó, on els nostres veïns de l’escola Lestonnac de la Companyia de Maria dominen l’escena i sobretot els metres quadrats. El nostre Balmes sembla una caseta de fira enfront dels baluards educatius que l’envolten en aquella zona de l’Eixample barceloní. Pau Claris una mica més avall, a Diputació, hi podem trobar l’Escola Pía de Nostra Senyora, i tot arribant a Casp, a l’esquerra, els Jesuïtes de Casp amb l’Església del Sagrat Cor de Jesús. No gaire lluny, en direcció contrària hi trobarem per exemple les Escolàpies de Llúria.
Aquesta breu passejada per la geografia urbana educativa d’un sector de l’Eixample és segurament el símptoma d’una situació amb profundes arrels històriques que expliquen l’hegemonia del privat (o concertat) i del religiós en l’educació del país. Sovint hem sentit parlar del prestigi i les virtuts dels lycées (o instituts públics) francesos, que es remunten a la gran reforma educativa de Napoleó a principis del segle XIX, després de la Revolució Francesa; o dels bons Gymnasiums alemanys públics, que s’organitzen també al llarg del segle XIX i cobren especial força després de la unificació d’Alemanya, sempre amb una autonomia federal notable. De la mateixa manera, i malgrat els darrers intents de debilitar-los, els licei o istituti italians gaudeixen encara avui en dia d’un prestigi considerable, que fa que moltes famílies de classes mitjanes no es plantegin educar els seus fills en escoles privades. No obstant, aquest prestigi notable de l’educació pública en països veïns sembla no tenir un equivalent clar en el cas català ni espanyol; un fet que ens hauria de fer reflexionar. Com s’explica aquesta hegemonia religiosa i privada de la geografia educativa de l’Eixample, fins al punt de que l’únic institut públic estigui confinat en una cantonada poc brillant i a més porti el nom d’un clergue catòlic?.
L’educació pública ha estat una peça clau de la construcció dels estats nació moderns, una eina fonamental per integrar la població en un projecte col·lectiu de nous ciutadans. A França, la Revolució francesa implicà una pèrdua progressiva de poder de les ordres religioses i de l’aristocràcia; a Itàlia, la unificació del país, liderada des de les regions industrials del Nord significà una victòria important contra el poder de l’Estat Vaticà, que ocupava gairebé la meitat de la península itàlica; a Alemanya, l’estat federal modern ha conduit la qüestió religiosa (catòlica o protestant) a una activitat privada, bàsicament finançada pels seus fidels. La laïcitat moderna consisteix precisament en deixar el fet religiós fora del consens republicà, és a dir més enllà del pacte social de la cosa pública.
A Espanya (i també a Catalunya), les grans dificultats per construir un estat liberal modern per sobre de l’Església i de l’aristocràcia, l’enorme poder del nacional catolicisme durant la Dictadura de la Franco, la tebior reformadora de la Transició, amb l’extensió dels concerts educatius de finançament públic de les escoles religioses, fins i tot les més elitistes, com les de l’Opus Dei, ens ha portat a un sistema dual, on el projecte d’escola pública, laica i republicana, en el més noble sentit de la paraula, continua essent feble i està mal finançat tant a nivell de recursos humans com materials. En certa mesura, la nació (o les nacions) i l’estat modern se’ns han quedat a mig fer i no s’han acabat mai de fer grans.
Aparentment, la nostra cantonada de Pau Claris-Consell de Cent no parla, però si ens la mirem del dret i del revés, i fem unes quantes voltes per les illes de l’Eixample properes, segurament hi trobarem moltes evidències arquitectòniques del nostre fracàs republicà.
Bon diumenge!
AMPA Comunicació
ASSOCIACIÓ DE FAMÍLIES DE L'INSTITUT JAUME BALMES