Sou a taula amb el vostre fill o filla i esteu parlant de política, de les votacions (com les que es fan avui), i ell o ella opina, valora i exposa què votaria amb uns arguments com els que teniu qualsevol de vosaltres. Esteu discutint perquè vol sortir i el tema de l’edat és un argument. Us demanen diners per comprar condons com quan us demana diners per anar al cinema. Us diuen que han decidit no continuar estudiant, o canviar l’opció d’estudi i que són prou grans per decidir-ho. Demanen un cafè o una copa de vi com el que esteu prenent vosaltres.
Situacions com aquestes ens posen al davant una de les dificultats més grans d’aquesta etapa tan meravellosa que és l’adolescència: són prou grans?, ja són grans?, són adults, encara que són joves, per poder decidir moltes coses? És cert que no creixen tots i totes al mateix ritme i que hi ha joves que a 2n d’ESO ja han canviat del tot i d’altres que encara han de començar. Però els pares i mares ens trobarem en un moment o altre amb aquestes situacions i no és fàcil. Tal com els adolescents creixen i canvien, i canvien la relació que tenen amb nosaltres, també nosaltres hem de canviar la nostra relació que tenim amb ells i ens hem d’adaptar. I molt sovint ens costa. Els veiem més petits del que són i ells i elles es veuen més grans del que són. I nosaltres veiem que ens fem grans i sovint no recordem com érem a la seva edat i com exigíem també que ens tractessin com a joves i no com a infants.
I com es combina això amb la llibertat, l’autoritat, el respecte, la responsabilitat? Fins a quin punt poden els nostres joves decidir sobre un canvi o una aturada en els estudis? Hem de prohibir que una nit vagin amb amics o amigues fora de la ciutat amb un jove que acaba de treure’s el carnet de conduir? Els hem de controlar les hores que passen amb els mòbils, o si estudien o no, però no què fan quan surten de casa? Costa, oi?
Com sempre ens diuen els experts....cal parlar, parlar i parlar perquè així anem modelant els discursos, adaptant-nos conjuntament a les noves “edats” o moments vitals i reflexionant amb ells i elles sobre les noves situacions. Sense oblidar, però que són els nostres fills i filles, que han de saber què pensem, que els hem de dir que no (que no és el mateix que prohibir), i dir que sí i assumir riscos (que no vol dir deixar de patir). Perquè són els nostres fills i filles, són menors i “s’estan fent”. Però sempre, sempre, sempre, com diu Jaume Funes “Estima’m quan menys ho mereixi… perquè és quan més ho necessito” (http://jaumefunes.com/llibres/)
Difícil però emocionant. Ànims!!!!
Bon diumenge!
AMPA Comunicació
ASSOCIACIÓ DE FAMÍLIES DE L'INSTITUT JAUME BALMES