Si fem memòria segurament recordarem que a les nostres classes de primària o de secundària, o a qualsevol passadís, sala d’actes o paret de la nostra escola o institut, sempre hi havia un objecte força esotèric, conegut amb el nom de “Taula Periòdica dels Elements”, que ens acompanyà tota la nostra infantesa i adolescència. Alguns la varen oblidar de pressa, una mica traumatitzats per tot allò de la química, les reaccions i sobretot a causa d’aquelles fórmules sovint incomprensibles que ens feien aprendre de manera mecànica, o per aquells exercicis que semblaven classes d’un altre idioma: el brom, el sodi, el tungstè, o els entremaliats àcid sulfurós i sulfúric, o els òxids cuprosos i cúprics. Altres, no obstant, se sentiren seduïts per aquella taula des del principi, fascinats per la seva capacitat d’ordenar i sintetitzar les propietats dels principals elements químics coneguts a la natura: de l’oxigen que respirem a l’or o la plata de les joies i les monedes. De fet, segurament, la taula periòdica fou una de les “culpables” – no l’única- que ens comencéssim a decantar per les ciències o per les lletres, en aquella cruïlla dramàtica que els sistemes educatius – sempre massa rígids- plantegen als joves en un moment clau del seu creixement intel·lectual.
Resulta que el 2019, es compleixen 150 anys, d’un dels episodis clau de la creació de la taula periòdica. Als científics els agrada molt celebrar efemèrides, i en aquest cas, els químics (i químiques) veuen en aquest artefacte una de les icones de la seva pròpia identitat professional, i la veneren de manera continuada i constant gairebé amb fe religiosa. Aquest any 2019 està per tant ple de celebracions “periòdiques”. La idea és recordar un article científic que el químic rus Dmitri Mendeleev (1834-1907) va publicar el 1869, en el que proposava una ordenació dels elements químics en funció del seu pes atòmic creixent, i que es considera en germen de la nostra taula periòdica moderna, la que teníem, i encara tenen els nostres fills i filles a l’institut.
Sabem relativament poca cosa d’aquest Mendeleev. Alguns el consideren un geni irrepetible, una d’aquelles persones que suposadament hauria canviat el signe de la història i hauria marcat a generacions de joves, tot despertant-los una vocació científica. De fet, a la seva època, Mendeleev es feu molt famós sobretot perquè, gràcies la seva ordenació periòdica, fou capaç de predir l’existència i propietats d’alguns elements que ningú encara havia vist a la natura i, a més, el temps li donà la raó. Potser sí que Mendeleev tenia alguna cosa de geni, però resulta que ara ja sabem que si a l’escola ens haguessin explicat la taula periòdica d’una altra manera, la seva obra hauria servit igualment per a estimular vocacions de lletres o de ciències socials.
Mendeleev s’enlairà en globus aerostàtics; va teoritzar sobre quina era la millor política econòmica que li convenia a la Rússia tsarista i defensà el proteccionisme; tenia una opinió molt elaborada sobre si era millor invertir en l’agricultura o en la indústria per modernitzar el país a finals del segle XIX, i optà clarament per la indústria. Tenia amics i parents poetes, escriptors, i freqüentava salons aristocràtics a la Cort de Sant Petersburg; fins i tot va dirigir una oficina de pesos i mesures al servei de l’Imperi rus . De la mateix manera que dedicà bona de la seva vida a l’ordre dels elements, va escriure i debatre amb els seus contemporanis sobre esdeveniments polítics de primera magnitud com l’assassinat del Tsar Alexandre II el 1881, o la primera Revolució russa de 1905. Estava obsessionat en reformar i modernitzar l’ordre del Tsar, però la seva mort el 1907 l’impedí veure com aquell règim absolutista i autoritari, que ell volia salvar, acabava de manera dramàtica uns anys més tard a la Revolució d’octubre de 1917.
Mendeleev era modern amb la seva taula periòdica, que la volia com a instrument per a la millora de l’ensenyament de la química des de la seva càtedra a Sant Petersburg, però antic en un món que s’ensorrava com un castell de cartes davant del seus ulls, malgrat els esforços reformadors. Volia posar ordre a la natura, però també a la societat. Fins i tot en els darrers anys cercava una teoria que unifiqués la física i la química – creia que podria aïllar l’èter al laboratori, però no se’n va sortir. El 1902 es va trobar a París amb la gran Marie Skłodowska-Curie, però ell ja no hi entenia de radioactivitat, ni de la nova física que estava arribant. Encara creia en els àtoms com a boletes massisses, de la mateixa manera en que confiava en l’ordre social de la Rússia tsarista, però el seu món (de ciències i de lletres alhora) s’anava esvaint de la mateixa manera en que s’anava apagant la seva vida. Encara avui a tot Rússia es recorda la seva mort el 1907, i la seva imatge, junt amb la taula periòdica, perviu a escoles, universitats i museus.
No oblidem però que els suposats genis sempre tenen moltes cares i que, malauradament, a l’escola sovint només ens n’ensenyen una.
Bon diumenge!
AMPA Comunicació
ASSOCIACIÓ DE FAMÍLIES DE L'INSTITUT JAUME BALMES