Com han canviat les coses en pocs anys ! Gairebé ningú s’escriu aquelles cartes amb lletra manuscrita, amb tinta sobre fulls de paper, que després es plegaven i es col·locaven en un altre paper, el sobre, que tancava el nostre missatge secret. Amb una adreça i un remitent, escrits també a mà, les cartes havien d’incloure un emblema curiós, el segell, un objecte icònic, que contenia sovint imatges de governants, inventors (poques dones) o efemèrides singulars, i que s’enganxava inicialment amb una llepada força desagradable, més tard substituïda per adhesius més asèptics i higiènics. Aquelles cartes acabaven finalment en una bústia, o en una oficina de correus – encara existeixen, sobretot per enviar paquets i documentació oficial certificada-, que s’encarregava de portar-la en mà al destinatari. Una carta llarga, sobretot si es tractava d’una carta personal, requeria d’un temps considerable d’escriptura en soledat, de proximitat intel·lectual i afectiva amb la persona a qui s’adreçava el missatge. Un cop enviada, i tot fent confiança al servei de correus, l’espera era llarga. Entre la nostra carta i la resposta podien passar fàcilment dues o tres setmanes en les quals la nostra vida quotidiana continuava inexorable, sempre però pendents, en un moment o altre del dia, de l’esperança d’obrir la nostra bústia i trobar-hi una resposta llarga, sentida i, sobretot, profundament personal i intransferible.
En aquestes cartes de paper, lentes, artesanals, treballades sovint amb una cal·ligrafia exigent, basades en les nostres habilitats manuals d’agafar una ploma o un bolígraf, i en la nostra capacitat d’expressar amb sensibilitat pensaments i sentiments, hi havia tota una cultura de les relacions humanes, que avui s’ha extingit gairebé del tot. El paper, la pissarra, la paraula escrita encara mantenia la seva dignitat tant en l’esfera pública com en la privada. Es llegien diaris només en paper; els estudiants feien els seus treballs a mà (o amb màquines d’escriure), però s’ho havien de pensar dues vegades abans de modificar un text escrit, amb el risc d’haver de tornar a fer tota la feina des de zero; els mestres i professors gastaven molt guix per escriure a les pissarres de classe; la gent llegia llibres en paper, amb pàgines numerades i enquadernades, i passaven hores resseguint una mateixa història, poc a poc, com una pel·lícula de les que ens oferien els cinemes, i que s’havien de veure senceres, del primer al darrer minut, sense retards ni distraccions. La cultura del paper ens permetia endinsar-nos en profunditat en una sola història, en un sol tema, en una comunicació epistolar profunda, matisada. La lectura continuada i reposada ajudava a pensar les coses poc a poc, a deixar que la pluja fina de les idees ens ajudés a acceptar la nostra pròpia identitat i a prendre, amb més o menys encerts o errors, les decisions que consideraven més adients.
En l’època de les cartes de paper, gairebé no hi havia pantalles, amb l’excepció de la més antiga, la del cinema, i una altra més recent: la televisió. Des dels anys 1960s ençà, la famosa televisió (un invent increïble a l’època, que ens permeté fins i tot contemplar l’arribada dels humans a la Lluna) havia començat a canviar les relacions humanes. No sabem si per bé o per mal (difícil jutjar-ho), el poder d’aquella pantalla que obscenament entrava a la intimitat de les llars, i provocava canvis importants en les nostres relacions i en la gestió del nostre temps lliure, ja ens avançava l’arribada d’una nova civilització de les pantalles, que esclatà ara fa un parell de dècades amb l’arribada dels ordinadors personals, d’internet i sobretot amb els telèfons intel·ligents. Amb els ordinadors hem canviat radicalment la nostra manera d’escriure; ara podem esborrar, refer, revisar, tantes vegades com volem, jugar infinitament, i potser frívola, amb les paraules. Internet ha revolucionat la gestió de la informació, ha acabat amb les enciclopèdies de paper i està a punt de fer desaparèixer les biblioteques com a receptacles de llibres de paper; sembla que tenim tot al món a l’abast, que podem saber qualsevol cosa en pocs segons, que no cal perdre el temps llegint hores i hores, o buscant informació a enciclopèdies i biblioteques, si tot el món està comprimit a Google. I aquest telèfons, infernals i fascinants a l’hora, que tant critiquem per l´ús que en fan els nostres fills i filles, però als qual també hi estem enganxats, estan acabant amb les cartes de paper, les trucades telefòniques, les fotografies amb càmeres tradicionals, les calculadores, les agendes, els mapes, els serveis d’informació, les guies turístiques, les compres d’entrades, les espelmes dels antics recitals i manifestacions. Aquests telèfons han transformat profundament el món dels adolescents i els joves, i el nostre; per bé o per mal, són aquí per anys, fins que una nova tecnologia, encara més sofisticada i impactant, que encara no podem imaginar, els vagi substituint progressivament.
Es fa difícil viure en un món de missatges frenètics, imatges globals, informació infinita, lectura superficial i acceleració continuada. La nostàlgia del paper i de les cartes és segurament inevitable. No obstant, aquesta tristesa del món que hem perdut no sembla la millor solució per afrontar el present i viure amb intensitat el futur. Haurem de fer un gran esforç per acceptar definitivament que la intel·ligència, les relacions socials, la gestió de la informació i la creativitat dels nostres fills i filles no és i no serà mai com la nostra. Veuen coses que a nosaltres ens resulten amagades, connecten dades aparentment llunyanes, tenen habilitats comunicatives noves, intueixen les noves regles de joc del món global, construeixen una nova intel·ligència col·lectiva. Potser ens irrita la seva dependència gairebé malaltissa del mòbil o la seva suposada superficialitat a l’hora de llegir o escriure, però ells pertanyen ja a una altra civilització, a un país estrany, que només podrem entendre si ens equipem amb les millors eines del viatge a terra incògnita. Haurem d’acceptar que se’ns fa sovint massa difícil renunciar a les coses bàsiques que vàrem aprendre i viure de quan érem joves, i que s’han marcit com les flors o potser com les velles cartes de paper guardades en un calaix.
I si fos veritat que qualsevol temps passat fou pitjor?
Bon diumenge!
AMPA Comunicació